L’escriptura d’Albert Tugues, pel que fa a la forma, sempre ha oscil·lat entre la prosa i la poesia, de la mateixa manera que el real quan passa pel sedàs de la seva mirada s’empelta d’onirisme.
Si en el conjunt de la seva obra Tugues no deixa de parlar d’ell mateix a través de les múltiples figures que captura, com de passada, per sòrdids racons de l’urbs descomunal i inhumana, ara, llegint Les cançons d’oficina del vell trobador, que és el quart i últim volum de la sèrie autobiogràfica que va iniciar amb Balada de l'aprenent de joieria que tenia la mare puta, essent ell mateix el protagonista, ens adonem que, de fet, parla de tots i cadascun de nosaltres.
Si en el conjunt de la seva obra Tugues no deixa de parlar d’ell mateix a través de les múltiples figures que captura, com de passada, per sòrdids racons de l’urbs descomunal i inhumana, ara, llegint Les cançons d’oficina del vell trobador, que és el quart i últim volum de la sèrie autobiogràfica que va iniciar amb Balada de l'aprenent de joieria que tenia la mare puta, essent ell mateix el protagonista, ens adonem que, de fet, parla de tots i cadascun de nosaltres.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada